Hi havia una vegada uns xiquets
que quan eixien de l’escola anaven a jugar al jardí del gegant egoista. Era un
jardí molt encantador i hi havia una dotzena de bresquilleres. Els pardals
cantaven i els xiquets els escoltaven i hi jugaven molt bé!
El gegant se n’havia anat a
visitar el seu amic l’Ogre. Quan va tornar i els va veure jugant al seu jardí
va alçar una paret i va posar un cartell que hi deia: “Els infractors seran
castigats”.
El gegant era molt egoista. La
xicalla no tenia on jugar, van anar a la carretera, però no els va agradar. Els
pardals no cantaven perquè no hi havia xiquets i els arbres es van descuidar de
florir. Van veure que al jardí del gegant regnava la Neu i la Rosada tot l’any.
La primavera ha passat de llarg
al jardí del gegant. La Neu va cobrir tot el jardí i la Rosada va pintar de
plata els arbres. Després va vindre el Vent del Nord, i tot seguit va vindre el
Granís. Cada dia tamborinejava tres hores seguides sobre la teulada del castell
i va trencar gaire be totes les pissarres. Anava vestit de gris i el seu alè
era gelat.
El
gegant es preguntava: “Per què tarda tant la primavera?”. Però la Primavera no
va arribar, i la Tardor digué: “Es massa egoista!”. Al seu jardí va ser tot l’any
l’hivern.
Un matí que el gegant es va despertar
va sentir el cant d’un rossinyol i va reflexionar. Per la finestra oberta va
entrar un perfum deliciós.
I per fi la primavera va
arribar, tot seguit per un foradet del mur es van infiltrar els xiquets i es
van asseure a les branques dels arbres i a cada arbre es podia veure un jovenet.
Els arbres estaven molts contents de tornar a sentir els menuts de l’escola
damunt seu.
I al racó més apartat del jardí
es veia un xiquet menut que plorava al voltant d’un arbre recobert per la
rosada i l’arbre tot pelat li deia: “puja menut”, però... el xiquet era molt xicotet
i no arribava a les branques de l’arbre.
El gegant va canviar i es va
tornar més bo. “Egoista de mi!”. El gegant ja sabia perquè no arribava la
primavera, va pensar en ajudar a pujar el xiquet a l’arbre. La resta van fugir corrents
quan el van veure, menys un menudet a qui el gegant va ajudar a pujar a l’arbre
i l’infant li va donar un bes.
La xicalla va veure que el
gegant ja no era egoista i van tornar corrents cap a ell, i ell digué: “Derrocaré
el mur per a que tots els xiquets i xiquetes puguen tornar a jugar al jardí tranquils”.
I quan els llauradors van anar
al migdia al mercat, van veure el gegant jugant amb els xiquets en el jardí més
bell que es puga imaginar. Van estar jugant tot el dia i a la nit van a ar a
dir adeu al gegant.
-
Però on està el vostre company? –
els va preguntar-. Aquell noi que vaig pujar a l’arbre?
A ell era a qui estimava més el
gegant, perquè l’havia abraçat i besat.
-
No ho sabem -van respondre els
xiquets- se n’ha anat.
-
Digueu-li que vinga demà sense
falta -va respondre el gegant.
Però els xiquets van contestar
que no sabien on vivia i fins aquell dia no l’havien vist mai.
El gegant es va quedar molt
trist.
Totes les vesprades a l’eixida de
l’escola anaven a jugar amb el gegant, però aquest ja no va tornar a veure el
xiquet menut a qui volia tant. Era molt bondadós amb tots els xiquets, però hi
trobava a faltar el seu primer amiguet i parlava d’ell amb freqüència.
-
Com m’agradaria veure’l! -solia
dir.
Van passar els anys i el gegant
es va anant fent vellet i ja no tenia les forces d’abans. Es passava el temps
assegut en una gran butaca mirant per la finestra i veient jugar els menuts.
-
Tinc moltes flors boniques -deia-
però els xiquets i les xiquetes són les flors més belles.
Un matí d’hivern, mentre es
vestia, va mirar per la finestra. Ja no detestava l’hivern; sabia que no és
sinó el son de la primavera i el repòs de les flors.
De sobte es va fregar els ulls,
atònit , iva tornar a mirar amb atenció. Realment era una visió meravellosa. En
un extrem del jardí hi havia un arbre quasi cobert de flors blanques. Les seues
branques eren totes d’or i penjaven d’elles fruits de plata; davall aquell
arbre hi havia el xiquet menut que estimava tant.
El gegant va baixar les escales tant
ràpid com podia i quan va veure el seu
amic ferit digué:
-
“Qui t’ha ferit?”.
En les palmes de la mà del xiquet
i en els seus peus es veien els senyals sagnants de dos claus.
-
Qui s’ha atrevit a ferir-te? -va
cridar el gegant- digues-m’ho. Aniré a agafar la meua espasa i el mataré.
-
No -va respondre e menut-,
aquestes són les ferides de l’Amor.
-
I qui és aquest? -va dir el
gegant.
-
Em vas deixar jugar una vegada en
el teu jardí -va dient somrient el menut- Avui vindràs amb mi al meu jardí, que
és el Paradís.
I quan van
arribar els xiquets aquella vesprada a jugar al jardí van trobar el gegant a
terra, mort, davall de l’arbre i cobert de flors blanques.
Oscar Wilde
(Adaptació)
