viernes, 9 de julio de 2021

EL VENT DEL NORD I EL SOL

   El vent del Nord era molt presumit i sempre gallejava enfront del Sol de ser molt fort:

  - Puc derrocar arbres, fer volar cases per l'aire i alçar tractors com si fore brins de palla. Ningú pot aguantar la meua força. tots han de doblegar-se quan bufe amb força.

  - Això és ser fort? La realitat és que hi ha moltes altres maneres de ser fort. T'ho demostraré. Veus a eixe home que s'acosta pel camí? Fem una senzilla prova. El que aconseguisca dels dos llevar-li la capa que porta, serà el més fort.

   - Que senzill, és bufar i fer ampolles! - va dir el vent del Nord.

   - Et cedisc el lloc, pots començar tu a provar la teua força.

   El Sol, es va amagar darrere d'un núvol i el vent del Nord va començar a bufar. Va bufar al voltant del viatger que va començar a tindre problemes per a caminar ja que el vent l'espentava i alçava la seua capa per l'aire. El vent va continuar bufant i l'home va agarrar el seu barret perquè no isquera disparat. Va haver-hi un moment que la capa va voletejar per damunt de l'home i semblava que anava a eixir-se-li dels braços, però aquell home, va deixar de subjectar el seu gorro i es va ajustar bé la capa.

   A pesar del fort vent, va continuar el seu camí encorbat per a fer front a la força del vent. Quant més bufava el vent del Nord, més s'ajustava l'home la capa. I, després de molts intents, el vent del Nord va desistir i li va cedir el torn al Sol.

   - Serà ràpid, vols veure-ho? - va dir el Sol confiat, i aleshores va eixir de darrere del núvol i va començar a brillar fort en el cel.

   L'home, es va adreçar i en uns segons, va començar a sentir molt calor, el Sol semblava estar just damunt d'ell donant-li calor i, en uns minuts no va suportar més la sufocació i es va desprendre de la capa per a no suar tant.

   El vent del Nord, va marxar esbufegant enfadat, i el Sol, feliç, va continuar brillant en el cel.

                                                     
                                                       FI

                                                                               (Faula d'ESOPO)

miércoles, 23 de diciembre de 2020

La Llebre i la Tortuga


   En el món dels animals vivia una llebre molt orgullosa, perquè davant tots deia que era la més veloç.

   Per això, constantment es reia de la lenta tortuga.

  - Mireu la tortuga! Eh, tortuga, no córregues tant que et cansaràs d’anar tan de pressa!  - deia la llebre rient-se de la tortuga.

   Un dia, conversant entre elles, a la tortuga se li va ocórrer de sobte fer-li una estranya aposta a la llebre.

  - Estic segura de poder guanyar-te en una carrera – li va dir.

  - A mi? -va preguntar, sorpresa, la llebre.

  - Doncs sí, a tu. Posem la nostra aposta en aquella pedra i vegem qui guanya la carrera.

   La llebre, molt divertida, va acceptar. Tots els animals es van reunir per a presenciar la carrera. Es va assenyalar quin anava a ser el camí i l’arribada. Una vegada va estar llest, va començar la carrera entre grans aplaudiments.

    Confiada en la seua lleugeresa, la llebre va deixar partir a la tortuga i es va quedar remolejant. Vaja si li sobrava el temps per a guanyar-li a tan ximple criatura!

   Després, va començar a córrer, corria veloç com el vent mentre la tortuga anava a poc a poc, però, això sí, sense parar. De seguida, la llebre es va avançar moltíssim. Es va detindre al costat del camí i es va asseure a descansar.

   Quan la tortuga va passar pel seu costat, la llebre va aprofitar per a burlar-se d’ella una vegada més. Li va deixar avantatge i novament va emprendre la seua veloç marxa. Diverses vegades va repetir el mateix, però, malgrat els seus riures, la tortuga va continuar caminant sense detindre’s.

   Confiada en la seua velocitat, la llebre es va tombar sota un arbre i allí es va quedar adormida.    Mentrestant, passet a passet, i tan lleuger com va poder, la tortuga va seguir el seu camí fins a arribar a la meta.

   Quan la llebre es va despertar, va córrer amb totes les seues forces, però ja era massa tard, la tortuga havia guanyat la carrera.

   Aquell dia va ser molt trist per a la llebre i va aprendre una lliçó que no oblidaria mai: No s’ha de burlar mai dels altres.

FI


jueves, 3 de enero de 2019

EL GEGANT EGOISTA



     Hi havia una vegada uns xiquets que quan eixien de l’escola anaven a jugar al jardí del gegant egoista. Era un jardí molt encantador i hi havia una dotzena de bresquilleres. Els pardals cantaven i els xiquets els escoltaven i hi jugaven molt bé!
     El gegant se n’havia anat a visitar el seu amic l’Ogre. Quan va tornar i els va veure jugant al seu jardí va alçar una paret i va posar un cartell que hi deia: “Els infractors seran castigats”.
     El gegant era molt egoista. La xicalla no tenia on jugar, van anar a la carretera, però no els va agradar. Els pardals no cantaven perquè no hi havia xiquets i els arbres es van descuidar de florir. Van veure que al jardí del gegant regnava la Neu i la Rosada tot l’any.
     La primavera ha passat de llarg al jardí del gegant. La Neu va cobrir tot el jardí i la Rosada va pintar de plata els arbres. Després va vindre el Vent del Nord, i tot seguit va vindre el Granís. Cada dia tamborinejava tres hores seguides sobre la teulada del castell i va trencar gaire be totes les pissarres. Anava vestit de gris i el seu alè era gelat.
     El gegant es preguntava: “Per què tarda tant la primavera?”. Però la Primavera no va arribar, i la Tardor digué: “Es massa egoista!”. Al seu jardí va ser tot l’any l’hivern.
     Un matí que el gegant es va despertar va sentir el cant d’un rossinyol i va reflexionar. Per la finestra oberta va entrar un perfum deliciós.
     I per fi la primavera va arribar, tot seguit per un foradet del mur es van infiltrar els xiquets i es van asseure a les branques dels arbres i a cada arbre es podia veure un jovenet. Els arbres estaven molts contents de tornar a sentir els menuts de l’escola damunt seu.
     I al racó més apartat del jardí es veia un xiquet menut que plorava al voltant d’un arbre recobert per la rosada i l’arbre tot pelat li deia: “puja menut”, però... el xiquet era molt xicotet i no arribava a les branques de l’arbre.
     El gegant va canviar i es va tornar més bo. “Egoista de mi!”. El gegant ja sabia perquè no arribava la primavera, va pensar en ajudar a pujar el xiquet a l’arbre. La resta van fugir corrents quan el van veure, menys un menudet a qui el gegant va ajudar a pujar a l’arbre i l’infant li va donar un bes.  
     La xicalla va veure que el gegant ja no era egoista i van tornar corrents cap a ell, i ell digué: “Derrocaré el mur per a que tots els xiquets i xiquetes puguen tornar a jugar al jardí tranquils”.
     I quan els llauradors van anar al migdia al mercat, van veure el gegant jugant amb els xiquets en el jardí més bell que es puga imaginar. Van estar jugant tot el dia i a la nit van a ar a dir adeu al gegant.
-        Però on està el vostre company? – els va preguntar-. Aquell noi que vaig pujar a l’arbre?
     A ell era a qui estimava més el gegant, perquè l’havia abraçat i besat.
-        No ho sabem -van respondre els xiquets- se n’ha anat.
-        Digueu-li que vinga demà sense falta -va respondre el gegant.
    Però els xiquets van contestar que no sabien on vivia i fins aquell dia no l’havien vist mai.
    El gegant es va quedar molt trist.
    Totes les vesprades a l’eixida de l’escola anaven a jugar amb el gegant, però aquest ja no va tornar a veure el xiquet menut a qui volia tant. Era molt bondadós amb tots els xiquets, però hi trobava a faltar el seu primer amiguet i parlava d’ell amb freqüència.
-        Com m’agradaria veure’l! -solia dir.
     Van passar els anys i el gegant es va anant fent vellet i ja no tenia les forces d’abans. Es passava el temps assegut en una gran butaca mirant per la finestra i veient jugar els menuts.
-        Tinc moltes flors boniques -deia- però els xiquets i les xiquetes són les flors més belles.
     Un matí d’hivern, mentre es vestia, va mirar per la finestra. Ja no detestava l’hivern; sabia que no és sinó el son de la primavera i el repòs de les flors.
     De sobte es va fregar els ulls, atònit , iva tornar a mirar amb atenció. Realment era una visió meravellosa. En un extrem del jardí hi havia un arbre quasi cobert de flors blanques. Les seues branques eren totes d’or i penjaven d’elles fruits de plata; davall aquell arbre hi havia el xiquet menut que estimava tant.
     El gegant va baixar les escales tant ràpid com podia i quan va  veure el seu amic ferit digué:
-        “Qui t’ha ferit?”.
    En les palmes de la mà del xiquet i en els seus peus es veien els senyals sagnants de dos claus.
-        Qui s’ha atrevit a ferir-te? -va cridar el gegant- digues-m’ho. Aniré a agafar la meua espasa i el mataré.
-        No -va respondre e menut-, aquestes són les ferides de l’Amor.
-        I qui és aquest? -va dir el gegant.
-        Em vas deixar jugar una vegada en el teu jardí -va dient somrient el menut- Avui vindràs amb mi al meu jardí, que és el Paradís.
I quan van arribar els xiquets aquella vesprada a jugar al jardí van trobar el gegant a terra, mort, davall de l’arbre i cobert de flors blanques.
                                                                                             
                                                                                Oscar Wilde (Adaptació)

domingo, 16 de abril de 2017

ZONA MEGALÍTICA A MONTESA?

Fa ja un bon grapat d'anys que vaig estar treballant a Montesa. Allí em van parlar d'una possible zona megalítica i vam anar d'excursió. Em va impressionar molt, i encara més, que ningú fera res per preservar-la."No té importància, tan sol són unes pedres" semblaven pensar.
Fa uns dies hi vaig tornar.
Em vaig quedar bocabadada, no sols no l'han protegit, sinò perquè ha estat transformada en una zona d'escalada.
El Menhir, que degut als afonaments, ja estava quasi tapat, ara encara ho està més per la vegetació.
En ell es pot observar com un cercle picat. Que com a inexperta que sóc en la matèria, no sé que hi pot significar, i ningú tampoc, ja que no ho pensen esbrinar.
Però encara hi ha més
Escalons fets per l'erosió? Ho dubte. Realitzats per l'home? El més segur. Però una escala que no porta a cap lloc? A mi en contaren que en l'edat de pedra el ritu funerari era col·locar els morts sobre eixos "escalons"  en posició fetal i els deixaven secar com una tècnica de "momificar-los"

 
Un passeig per la zona et porta a descobrir una altra "construcció".

Que vos sembla que és? Pareix que el que es pretén representar és el cap d'una serp o el que és el mateix la representació del membre reproductor masculí: "el fal·lus". Segons el ritual, així m'ho han contat, en un moment determinat del dia la llum del sol passa entre dues roques i es reflexa allí. És el moment de fer un sacrifici, de sang, en la taula de sacrifici que hi ha darrere.























I aquest altra,  que vos sembla?











 Els ulls estan picats a la pedra però la vegetació els tapen i la part de dalt de la boca, ha caigut.
Si pugeu damunt podreu veure més escalons amb un cercle central.

També hi ha un dolmen mig enderrocat i algun que altre menhir més.
És una llàstima que ningú es preocupe per  conservar i estudiar millor aquesta zona.

martes, 29 de diciembre de 2015

Conte de Nadal

"Cada vegada m'agraden menys els Nadals". Açò deia cada Nadal la tia Maria.
 Quan era xiqueta no tenia totes les comoditats que hui en dia tenim. 
El dia de Nadal ella i la seua germana Teresa havien d'acompanyar els seus pares a felicitar els tios, iaios i cosins, aleshores, arreplegava unes bones estrenes perquè el dia dels Reis Mags el regal (que no regals) que li portaven, la majoria de vegades, l'havia de compartir amb la seua germana.
Va anar passant el temps i a la fi va tenir fills. Eixa època va ser en la que més feliç era la tia Maria. Els seus dos fills menuts eren la seua alegria i començava a apreciar els Nadals. Tota la família es reunia a ca la iaia, dinar, dolços, jocs, i per descomptat els regals als xiquets.
Però la felicitat sempla ser un ésser molt esvarós i va faltar son pare i després sa mare, els xiquets ja no eren menuts i es buscaven la vida.
 "Dinar de Nadal?, mare jo ja tinc plans, se n'anem a esquiar".  Deien
"La nit de Nadal?, ja hem quedat".
Així que cada Nadal suposava una batalla per intentar juntar a tota la família. I entre els que no estan i els que no volen estar, feien que la tia Maria no volguera que arribara el Nadal.
Però aquestos Nadals han estat una mica diferents. Al principi tot el món estava ocupat o ja tenia plans, així que la tia Maria no havia comprat res. "Diners que m'estalvie", va pensar.
I la nit de Nadal estaven el seu marit i ella sentats a la vora de la llar veient la tele quan van sentir una nadala a la porta del carrer i seguidament el timbre.
- Qui deu ser?- digué el marit
- No ho sé - digué la tia Maria mentre s'alçava a obrir.
En obrir la porta no va poder parar de plorar, allí estaven els seus fills i les seues nores, també hi estaven els germans, la seua germana i el cunyat i cunyades. Estaven tots i anaven carregats de menjar i dolços.
Aquestos Nadals no els oblidarà la tia Maria mentre visca.

                                                       BON NADAL A TOTS


 
La lluvia de Pablo Motos

miércoles, 30 de septiembre de 2009