En el món dels animals vivia una llebre molt orgullosa, perquè davant tots deia que era la més veloç.
Per això, constantment es reia de la lenta tortuga.
- Mireu la tortuga! Eh, tortuga, no córregues tant que et cansaràs d’anar tan de pressa! - deia la llebre rient-se de la tortuga.
Un dia, conversant entre elles, a la tortuga se li va ocórrer de sobte fer-li una estranya aposta a la llebre.
- Estic segura de poder
guanyar-te en una carrera – li va dir.
- A mi? -va preguntar,
sorpresa, la llebre.
- Doncs sí, a tu. Posem la nostra aposta en aquella pedra i vegem qui guanya la carrera.
La llebre, molt divertida, va acceptar. Tots els animals es van reunir per a presenciar la carrera. Es va assenyalar quin anava a ser el camí i l’arribada. Una vegada va estar llest, va començar la carrera entre grans aplaudiments.
Confiada en la seua lleugeresa, la llebre va deixar partir a la tortuga i es va quedar remolejant. Vaja si li sobrava el temps per a guanyar-li a tan ximple criatura!
Després, va començar a córrer, corria veloç
com el vent mentre la tortuga anava a poc a poc, però, això sí, sense parar. De
seguida, la llebre es va avançar moltíssim. Es va detindre al costat del camí i
es va asseure a descansar.
Quan la tortuga va passar pel seu costat, la
llebre va aprofitar per a burlar-se d’ella una vegada més. Li va deixar
avantatge i novament va emprendre la seua veloç marxa. Diverses vegades va
repetir el mateix, però, malgrat els seus riures, la tortuga va continuar caminant
sense detindre’s.
Confiada en la seua velocitat, la llebre es
va tombar sota un arbre i allí es va quedar adormida. Mentrestant, passet a passet, i tan lleuger
com va poder, la tortuga va seguir el seu camí fins a arribar a la meta.
Quan la llebre es va despertar, va córrer
amb totes les seues forces, però ja era massa tard, la tortuga havia guanyat la
carrera.
Aquell dia va ser molt trist per a la llebre
i va aprendre una lliçó que no oblidaria mai: No s’ha de burlar mai dels
altres.
FI
